Caminar Entre Cel i Terra

Caminar entre Cel i Terra és un aprenentatge que l’ésser humà no ha assolit gaire encara.

Què és caminar entre cel i terra sinó el que fem dia a dia? És evident que  estem trepitjant el terra i que tenim a sobre nostre les diferents capes atmosfèriques. Però certament no em refereixo a això.

L’aprenentatge que com a espècie ens resulta difícil és estar de manera equilibrada entre Cel i Terra.

Tenir “els peus ben tocant a terra” és estar en el mon ocupant-se de tot allò que calgui: treball, família, bens, relacions, etc. de forma eficaç i “productiva”, fent tot lo necessari tant per a un mateix com per a l’entorn, per a fer “fructificar”, donar fruits, tot allò que ens envolta. És fer que el nostre entorn sigui cada cop més ric.

“Estar en els núvols” és l’actitud oposada a l’anterior. És “pensar en les musaranyes”. És estar en un lloc sense estar-hi realment present, solament físicament, sense veure la realitat que t’envolta. Inclús és evadir-te de la realitat de forma més o menys lleu o inclús patològica.

D’aquestes dues tendències antagòniques semblaria força evident que és millor la primera. Permetin-me que ho dubti uns instants. I està força clar que, inclús en temps de crisi, prou gent ho aconsegueix. Si ens ocupem únicament de ser “cada cop més ric”, de tenir cada cop més (sigui això molt o poc) hi ha el perill comú de buscar el “sempre més” que difícilment omplirà totes les nostres profundes expectatives de vida. O no coneixen vostès algú que malgrat tenir força més que la immensa majoria, està francament insatisfet/a?

Caminar entre Cel i Terra és doncs l’aprenentatge de la recerca de l’equilibri entre aquestes dues tendències antagòniques. Un equilibri certament difícil i precari que caldrà constantment estar retocant.

Aquest equilibri entre Cel i Terra és, de ben segur, tenir “els peus ben tocant a terra” i alhora; i dic bé, alhora, al mateix temps; ocupar-te del cel, del teu propi Cel.

Què entenc per ocupar-te del teu propi Cel? Ocupar-te de tots els teus anhels profunds, de totes aquelles “coses” que fan que realment estiguis satisfet, plenament satisfet i raonablement content d’allò que fas.

Al contrari de lo que deia Erich Fromm, brillant psicoanalista i filòsof, en el seu magnífic llibre “Tenir o Ser”; jo no crec que la qüestió sigui triar entre tenir o be ser.

Per a mi de lo que es tracta és de compaginar perfectament i plenament les dues coses: es pot tenir i ser! ¡S’ha de Tenir i s’ha de Ser!

Es pot, s’ha de buscar i trobar aquest equilibri entre aquestes dues tendències antagòniques, ja que si només busquem el tenir, malgrat arribar-hi, ens podrem trobar insatisfets, secs, buits, sense il·lusió i esperança. No estaríem tenint en compte la totalitat d’un mateix, no estaríem veient tota la realitat! Si, al contrari, ens “refugiem” en els núvols evadint-nos d’allò que no ens agrada, també estarem defugint la realitat, no podrem canviar-hi res, i per lo tant també estarem frustrats i desil·lusionats, insatisfets!

De lo que es tracta doncs, és de ser complerts, totals, d’omplir totes les nostres capacitats i de complir amb totes les nostres expectatives.

Així, i només així estaràs plenament satisfet de tu mateix/a.

Es tracta doncs, de tendir ponts entre aquestes dues vessants  teves: entre la teva necessitat de “tenir”, en el sentit més ampli, i la teva necessitat de “ser” (expressar tota la teva riquesa interior, els teus anhels profunds, filosòfics, espirituals, etc.). Així et convertiràs en un constructor de ponts, un “pontífex”. Estaràs unint les teves tendències oposades, les teves polaritats, i convertint-te en UN!

I així, per fi, podràs caminar “Entre Cel i Terra” com lo que realment ets!

Un Ésser Humà Total, ple, sencer, satisfet i dignament orgullós del seu paper en la terra, “CAMINANT ENTRE CEL i TERRA”.