¿Vendran los Reyes?

Permetin-me aquest títol, que pot semblar irrespectuós amb les tradicions i el sentir, admirable i absolutament respectable, de moltes persones.

No és, en absolut, manca de respecte envers ningú. Sí és una mirada amb una certa ironia cap a la manera amb la qual enfoquem i vivim allò que en diem “les festes Nadalenques”.

En lo personal, i també en l’empresa (com no pot ser de cap altra manera, ja que l’empresa està composada de persones), vivim aquestes festes, aquest temps, com si fossin una bombolla, un entretemps, un període  indefinit que “cal passar”.

Com si d’una grip es tractes, ho “passem” lo millor que sabem i/o podem. Evidentment que no tinc res en contra de fer festa, de passar-ho be, de gaudir d’un temps d’oci.

El tema NO és aquest! El tema que m’ocupa, fins i tot em preocupa (malgrat que sempre dic, i aquells que hagin llegit algun article meu o que em coneguin saben: Ocupat! No et Preocupis!), el tema, com be dic, és quina ha de ser la forma amb la qual ens encarem a una situació, nacional i internacional, que no sembla voler “arreglar-se sola”.

Ja que hem constatat que el mon no s’ha acabat, i per lo tant  cal continuar “fent coses”, el tema és com, de quina manera cal fer aquestes “coses”.

Opció una: Podem continuar fent lo mateix de sempre, com si res hagués canviat. Com si les circumstàncies fossin les mateixes i això hagués estat un malson del que més tard o més d’hora ens hem de despertar.

Opció dos: Podem afrontar aquesta nova situació amb una nova òptica, una nova perspectiva i manera de fer.

Evidentment que No tinc una vareta màgica i la solució miracle a tots els problemes. Si fos així jo seria un Guru de les finances i estaria a Wall Street.

Els Reis que jo espero que vinguin, per a tots, I que m’agradaria contribuir a “Crear”, son uns Reis solidaris, uns reis que (respectant les lleis del mercat, i necessitats d’una justa i necessària rendibilitat de l’empresa), tinguin en compte les esperances, les necessitats, els anhels més bàsics de tot esser humà: un espai on viure amb les necessitats bàsiques cobertes (encara que siguin les mes elementals).

I això ens porta a lo següent. Algú pot pensar que en un mon cada cop més globalitzat encara val el “Salvase quien pueda!” de temps enrere?  Que cadascú per si tot sol (sigui aquest “sol” una empresa, un grup, un autònom o un particular), pot sortir-se’n? Que independentment de lo que facin els altres, la societat, la prima de risc, el euríbor, la Sra. Merkel, o les diferents empreses “competidores”, JO, tot “sol” puc fer tot lo necessari per sortir-me’n?

Algú pot pensar que si els ciutadans, no senzills consumidors, no tenen, no tenim, les més mínimes garanties de supervivència, ens posarem a gastar “com a bojos” allò que tenim o no tenim? I si no gastem? Com volem reactivar i incentivar l’economia? Totes les “solucions” que ens proposen els diferents “Gurus” i especialistes de l’economia així ens ho aconsellen: Cal consumir! Cal exportar! Cal gastar! Etc. Aquesta es l’ Opció U !

Opció dos: Compartir! Col·laborar! I no parlo de tornar a antigues ideologies que ja varen demostrar ineficàcia. No, parlo de “reinventar, de reinventar-nos” col·lectivament, junts en un esperit “nou” que no ens duri un temps de “festes”, el temps d’uns desitjos.

Compartir allò que tenim entre tots i que no es de ningú: la terra.

Compartir aliments: amb totes les seves riqueses tenim més que suficient per a tots els habitants  actuals del planeta. Tenim aliments per a que ningú passi gana (només cal recordar les tones diàries de productes que es llencen a les escombraries, no per que estiguin caducats, sinó per no fer baixar els preus: cobdícia?).

Compartir treball: no es tracta de que ens jubilem més tard, mentre tenim uns nivells de desocupació (paro) esfereïdors. Podem compartir tasques, no fer fora gent simplement per (aprofitant l’avinentesa) “optimitzar” el compte de resultats (usura?).

Compartir solidaritat: no solament aquella individual (que esta molt be), sinó col·lectiva. Canviar les velles pautes per unes de noves que, a part de ser més justes, també alhora son més intel·ligents.

Si som capaços, i jo espero confiat que sí, de compartir, de col·laborar i col·lectivament fer aquest canvi de paradigma, canviant les velles maneres de fer egoistes

(salvis el que pugui / després de mi el diluvi, etc.), aleshores, i només aleshores vindran els Reis!

I seran els Reis Mags d’Andalusia, d’Orient i d’Occident, els reis que vindran de tot arreu, i que sobretot vindran de tots nosaltres, de cadascú de nosaltres, que des del cor, però també des de la ment, de la intel·ligència de saber donar per a poder rebre, de compartir per a “salvar nos” tots junts, podrà/podrem fer que l’economia i la societat es reactivi, es desperti del malson i junts construir literalment una nova manera de viure.

Aquests Reis son els que porten l’or (els bens de la terra), l’encens (purificació dels nostres egoismes i limitacions), i la mirra (l’oferiment de les nostres possibilitats des del cor/ sentiment/ intel·ligència).

I aquests son els Reis que jo espero que vinguin ben aviat!