De la importància d’actuar:
«del petit gest quotidià»

Hauríem, potser, de preguntar-nos aquí i ara, si als nostres governants els interessa més tenir a un «ramat» de subjectes passius i inoperants, o a una Ciutadania responsable dels seus actes i acurada en totes les seves àrees d’actuació.

Sigui quina sigui la resposta de vostè, No deixi que li influeixi en la seva actitud de CIUTADÀ.

Si som ciutadans responsables, podem i hem d’exercir com a tals i exigir un comportament exemplar a tots els responsables, sigui quina sigui la seva parcel·la d’autoritat i/o responsabilitat. I també una gestió modèlica i fiscalitzable de cada cèntim de despesa pública.

Si, en lloc d’això, ens limitem a ser subjectes passius convertits en «víctimes de la situació», abandonem la nostra magnifica i real (d’autèntica i de reialesa) categoria de Ciutadans.

L’altre dia algú em comentava que aquest article era «polític». Doncs bé, No i Si! No en el sentit que ni pertanyo ni defenso a cap partit. Si en el sentit que tota actuació,                    o no actuació, té unes conseqüències que influeixen a tots i cadascú de nosaltres.

(Política: Art o traça amb que es condueix un assumpte o s’empren els mitjans per assolir un fi determinat. Orientacions o directrius que regeixen l’actuació d’una persona o entitat en un assumpte o camp determinat).

Que seria doncs ser ciutadà? Al meu entendre, és recuperar el ser responsable dels meus actes, enfocar les meves actuacions a ser «Un Ésser ple i autosuficient». Deixar de necessitar constantment ser «assistit», com si no fos capaç de valer-me, ni pensar, per mi mateix. Sé que en aquesta societat actual portem molt temps sent tractats com a nens petits indefensos i «necessitats» de guia. No té res a veure això amb una societat del benestar on tenim drets de protecció adquirits.

Estic parlant aquí, com sempre, del desenvolupament personal com Ser Humà del segle XXI. D’allò que ens distingeix del comportament compulsiu primitiu que es regeix sobretot pels instints primaris. D’abandonar les velles pautes limitadores, adquirides o imposades, que ens porten a estar «minvats, disminuïts» a estar limitats i indefensos, a ser víctimes de la situació (sigui aquesta la que sigui) i a abaixar els braços abdicant de la nostra meravellosa capacitat d’actuar.

De ser aquest «Ser ple i autosuficient» completament responsable dels seus actes ¡capaç d’actuar! De ser capaç d’involucrar-se, de projectar la pròpia visió/objectiu amb la força i l’entusiasme suficient per creure (almenys un mateix) en allò que volem fer. ¡D’actuar, de crear!

Evidentment, aquest camí no és camí d’un dia, més aviat és pràctica de, i per, molt de temps, és constància, és disciplina, és consciència …

D’aquí la importància d’actuar amb el «petit gest quotidià» que ens  permetrà, li permetrà a vostè (practicant) anar desenvolupant a poc a poc aquesta consciència de ciutadà.

Ni amb la decisió presa (és cert que un no es desperta un bon dia i decideix que: avui seré aquest ésser ple…) ni amb la tàctica de l’estruç (Actitud de qui tracta d’ignorar perills o problemes) vostè esdevindrà aquest SER .

Del que es tracta doncs és de la pràctica constant d’aquest «petit gest quotidià», que tot i l’aparença de petit, aquest «gest» es convertirà en hàbit transformador, que poc a poc anirà desenvolupant en vostè aquesta major consciència.

Aquest «gest» és l’actitud en qualsevol camp d’actuació, en aspectes de la vida política, ambiental, econòmica, social i fins i tot esportiva. És l’actitud conscient que podem desenvolupar amb la pràctica assídua del Zazen (meditació Zen). És la pràctica de «l’instant present», del «estar aquí i ara» en tot allò que fem, és el tenir tots els sentits (cos, cor i ment) en el que estem fent, sigui això més o menys transcendent.

És practicar, Es Actuar!