Compartir: Vèncer les resistències al canvi, als canvis!

Des de fa ja un temps, molt de temps/ massa per a la majoria de les persones, estem immersos en una crisi de sortida encara no gens clara.

Molt s’ha escrit ja, i encara s’escriurà més, sobre les causes diverses, les perspectives a mig termini, i sobretot sobre les possibles solucions per a fer-la més lleu o almenys més curta.

Com que especialistes  en forces camps ja han dit la seva, no pretenc ser jo el que trobi “la poció màgica” per a resoldre-la, però em permetran aportar amb tota modèstia algunes reflexions que crec que ens poden ajudar a entendre una mica més el profund malestar instal·lat en la nostra societat occidental.

De sempre, l’esser humà ha volgut mantenir allò que ja tenia, ha desitjat conservar-ho, podríem dir que en aquest sentit ha estat i continua sent conservador. Aquest instint de supervivència, ja que aquell que té i que conserva pot sobreviure, està profundament ancorat en l’ADN i en el nostre subconscient i no és negatiu a priori.

És ben cert que gràcies als avenços de la nostra societat hem anat aconseguint uns nivells de benestar força avançats que la immensa majoria no desitgem perdre i que ens han “acostumat” a tenir tot lo necessari. Això ens ha portat segurament a veure-ho com quelcom adquirit i no discutible que sempre, sempre estaria aquí.

Què succeeix avui dia? Els efectes de la crisi estan sent devastadors per a sectors cada cop més amplis de la societat que veu com aquests avenços corren un seriós perill.

Què fer davant d’aquesta situació? Dues opcions s’ofereixen a nosaltres, a cadascú de nosaltres.

Opció ú:  resistir-se a tot canvi, fent veure que aquí no ha passat res, i intentar aplicar les mateixes pautes i solucions anteriors. Si no tenim en compte les diferents condicions actuals i les variables de futur, el intentar velles pautes només ens durà a estar aplicant “falses solucions”  sense cap perspectiva d’èxit. Tenim malauradament molts “profetes” de l’economia que continuen en aquesta línia. No cal que posi aquí gaires exemples, només un parell.

1. Aplicar criteris excessivament restrictius a l’economia està duent el mon a la vora del col·lapse.
2.  No tenir en compte les necessitats reals de les persones “normals” i, en canvi, afavorir les grans corporacions financeres ens ha dut a una contracció massa important del volum de circulant monetari. Lo que porta necessàriament  a una contracció del volum de negoci i una menor activitat en tots els camps, incloses les grans corporacions. Això no deixa de ser paradoxal, entrem així en un cercle viciós on acabem perjudicant a tothom i fent fràgil el sistema.

Buscar així, únicament, assegurar la pròpia supervivència egoista perpetua la crisi. Veiem així que resistir-se al canvi només ens porta a la inoperància i al caos.

Opció dos:  No resistir-se al canvi, als canvis.

Per vèncer les resistències al canvi, als canvis, ens cal innovar, inventar pautes i solucions. Ens cal re-inventar-nos col·lectivament buscant i trobant entre tots noves maneres de fer que assegurin el major benestar possible a la immensa majoria.   Ens cal fer un canvi total de paradigma.

Si les velles solucions ja no funcionen, i a l’espera de la “solució miracle”, que jo no tinc, puc/ podem avançar algunes pautes que de ben segur ajudaran a aplicar altres mesures més obertes i productives.

Ens cal doncs, ser molt pràctics i alhora impulsar solucions imaginatives. Ser cada cop més creatius i literalment Creadors!

Podem i ens cal urgentment començar a pensar de forma diferent.

Podem compartir temps, projectes, idees i els recursos necessaris per a fer-los realitat. En lloc de pensar en termes únicament individuals i egoistes, com si l’economia mundial i la supervivència de l’espècie depenguessin solament d’un mateix,  ens cal aquest canvi de paradigma. Necessitem veure solucions globals i col·lectives que ens ajudin a Tots a sortir d’aquesta crisi junts. O algú pot pensar que, en un mon interdependent i en el que tot s’interrelaciona cada vegada més, pot sortir-se’n sol? A menys que un vulgui tornar a la pura supervivència prehistòrica això ja no és possible.

Aleshores, què fer? Deia abans, i ja s’està fent en alguns llocs, que ens cal compartir, i evidentment no parlo de teories ja en desús, parlo de reinventar, de ser agosarats sense temeritat, però també sense por a experimentar noves maneres de fer, de buscar solucions enlloc de capficar-nos en els problemes, de veure sortides generoses tenint en compte les necessitats de tots.

Podem compartir treball, esforços, mitjans, etc. etc. Tenint en compte que ja compartim quelcom que ningú, ningú pot reivindicar com a únicament seu: aquesta Terra immensa i plena de Vida que només demana ser això: COMPARTIDA!