Solidaritat

Com a continuació de l’article anterior crec que és necessària una ampliació clarificadora del tema.

Deia en aquest article (publicat en el Bon Dia el 28.02.13) que “no n’hi prou en indignar se. Pots ser un Indignat més!”

També esmentava que “El que ens cal a tots, i a tu també, és passar al següent nivell: rebel·la’t!”

I a partir d’aquí proposava “una acció pacifica i serena per transformar, transmutar, lentament i profundament aquesta societat anquilosada…”

Soc molt conscient que proposar; “… un nou humanisme il·lustrat en benefici de tots. Ens cal una societat on tots i cadascú de nosaltres tinguí el seu lloc, les seves oportunitats, l’opció real de guanyar-se la vida. I això permetrà que tots puguem participar de l’economia real”, pot semblar demagògia i populisme pur i dur. I així seria segurament si jo em presentes a alguna elecció, però com no és el cas, i amb la llibertat que em dona la meva independència, em puc permetre continuar la meva reflexió.

Reflexió que pretén servir de punt de partida per un diàleg ampli de tota la societat i de serena introspecció de cadascú de nosaltres per a veure que puc fer JO, ara, per a canviar aquest ordre de coses que NO em convencen i satisfan?

O estàs realment satisfet de com està anant tot? Encara que a tu “les coses et vagin bé”, pots tancar els ulls a tot allò que passa al teu entorn? Estàs content de veure com es malmet el planeta hipotecant el futur de tots? Et satisfà veure com molt jovent, francament ben preparat, no te gaire esperança? Com els drets socials costosament adquirits es retallen dia a dia? Com molta gent està a l’atur sense expectatives? Etc., etc. …

I tot això per a què? Per que alguns, algunes empreses o societats augmentin escandalosament els beneficis?

A mi, de petit, em van ensenyar que “nada se crea ni nada se destruye, solo se transforma”,  i si és així en física, on son aquests mils de milions d’euros que s’han “esfumat” de les nostres butxaques col·lectives? Han desaparegut o simplement han canviat de butxaca?

Si la nostra societat continua anant en la mateixa direcció, cadascú per ell mirant-se el melic i ocupant-se egoistament d’omplir el màxim possible el sarró propi, anirem a més o menys mig termini cap un col·lapse general.

Què ens cal doncs? Un canvi de paradigma, passar de les velles formes a una actuació nova. Com deia John F. Kennedy “No te preguntes qué puede hacer tu país por ti, pregúntate que puedes hacer tú por tu país.”

Què pots fer tu, que puc fer jo, que podem fer cadascú i tots junts?

1. Arreu s’estan obrint, tímidament encara, formes noves de comerç i d’intercanvi: posant junts , sumant recursos i esforços, ajuntant saber i saber fer, buscant punts d’unió i complementarietats, treballant en definitiva per a sumar i multiplicar col·lectivament, per a sortir nos junts d’aquesta crisi profunda en tots els sentits: econòmica, social, moral, ètica i de valors.
2. Fer comerç de proximitat, dins del país o amb els nostres veïns més propers (que per un altre costat son també els nostres millors clients), afavorint el comerç i el benestar de l’altre estic/estem afavorint el meu/el nostre benestar i prosperitat.
3. Buscar totes les formes de comerç just, equilibrat, amb una justa compensació econòmica i benefici sense exageració que permeti una roda, un fluir real d’aquesta energia nomenada diners.
4. Veure l’altre no com un adversari, un competidor, un enemic que cal guanyar i si és possible enfonsar, sinó com una possibilitat de millora, com un enriquiment mutu en tots els sentits.
5. Ser generós en tots els sentits. “Si una sociedad libre no puede ayudar a sus muchos pobres, tampoco podrá salvar a sus pocos ricos”. John F. Kennedy.
6. Compartir recursos, diners, però també idees, oportunitats de negoci, ganes de treballar en conjunt, abandonant una mica aquell sentiment possessiu del “meu negoci, la meva empresa” per un sentiment de propietat potser més col·lectiva, més cooperativa.
7. Compartir també el treball disponible, reduint potser la jornada i el salari propi a fi de que d’altres persones es puguin incorporar al treball.
8. Ser imaginatiu, participatiu i no excloent, buscar sempre el bé comú, allò que es molt més gran que jo, superior a mi.

Aquests només son alguns petits i modestos apunts, entre molts possibles,  que m’agradaria que la societat reculli.

“Com en el cas de la crisàlide que necessita trencar la vella pell, obrir-se, per a poder manifestar la meravellosa papallona que du a dins, a la nostra societat li cal obrir-se, fer fora les pors i les angoixes, deixar la paràlisi i passar a l’acció.

Aquest acció és, serà, el resultat de la reflexió personal (i col·lectiva) fent fora per sempre les velles premisses falses de les que parlava en l’article anterior. Sense egoismes absurds, entenen que més que mai el planeta ha esdevingut petit (massa petit per a sortir-se’n sol) i que ens cal, tots junts, treballar solidàriament per esvair les velles ombres, la foscor.

Recordi: en lo més profund de la nit, quan la tenebra sembla més forta, ja queda poc per a que despunti l’alba! “