Stéphane Hessel-2010: gracies !

Ahir (nit del dimarts al dimecres) acaba de morir el pensador i filòsof Stéphan Hessel, autor del llibre “¡Indignaos!” i considerat un dels inspiradors  del moviment d’igual nom.

A part de ser un humil homenatge a la figura d’aquest ser d’excepció, el fet en si em serveix com a punt de partida per a poder iniciar una sèrie de reflexions que em tenen a cor.

En aquest moment de l’historia on sembla que el pensament dominant, els pensaments dominants, ho inundin i ho submergeixin tot cal, de nou, agafar una perspectiva diferent que ens permeti i ens faciliti sortir d’aquest cercle viciós on estem posats.

En primer lloc recordem quins son els principals pensaments dominants.

1. Els “mercats” ho arreglen tot. Posen cada cosa al seu lloc.
2. L’estat no ha d’intervenir més que en las ocasions on el mercat no pot. “Mínim estat possible”.
3. Els consumidors, que no ciutadans, no cal que ens preocupem ni ens ocupem de res més que d’anar a votar cada quatre anys i de conservar la feina, com sigui, al preu que sigui. “Altres, que entenen més que jo del tema”, ja se n’ocupen!
4. Tot està malament, fatal, i “amb lo que està caient” cal que siguis egoista, avar e insolidari i t’ocupis només de tu.

Bé, val a dir que son alguns més els pensaments dominants, però de moment ja hem serveixen aquests. He de dir que aquestes premisses bàsiques son totes absolutament falses.

Son aquestes idees falses i malintencionades, destil·lades per interessos evidents, les que de forma insidiosa van minvant la capacitat de resposta de l’esser humà instal·lant de manera subtil un estat d’ànim fosc i pessimista que permet que abdiquem de les nostres responsabilitats i oportunitats col·lectives. Això porta a que tinguem una democràcia segrestada on teòricament predominen els drets, però on de forma real es prenen decisions ben poc democràtiques i contraries a l’interès general.

No cal aquí malauradament que posi exemples ja que en tenim en escreix, tan a casa nostra com en el nostre entorn.

Què ens cal doncs? Tan en l’empresa com a nivell personal si seguim aquests cants de sirena el lloc on anirem a parar no serà precisament un llit de roses, o potser d’espines? És evident que la temptació resulta forta i que fer cas a les premisses falses pot semblar fàcil i senzill. Simplement no cal pensar per un mateix, només cal seguir el sender!

Pensar, analitzar, sentir que la situació no és justa, indignar-se, és un primer pas, just i necessari, però només un primer pas. Pots ser un Indignat més!

Si ens quedem, si et quedes, en això hauràs donat lliure curs a la teva frustració, li hauràs donat veu (com sentim en moltes tertúlies i converses de saló) però no hauràs canviat res ni haurem avançat gaire.

El que ens cal a tots, i a tu també, és passar al següent nivell: rebel·la’t!

I no estic proposant aquí cap mena de revolució (trencar l’ordre establert per instaurar una altre cosa similar).

No, de lo que estic parlant és de transformar, transmutar, mercès a l’acció pacifica i serena, lentament i profundament aquesta societat anquilosada, aquesta democràcia segrestada en una democràcia real participativa i solidaria on la voluntat informada dels ciutadans es manifesti en accions reals a favor de tota la societat, no només en defensa dels interessos o privilegis d’alguns. Evidentment que es tracta d’un canvi de paradigma. O algú pensa sincerament que les velles formes autocràtiques poden subsistir? Un temps potser, però pensa vostè que la vella empresa on només importava el benefici a fi d’any, sense tenir en compte a les persones podrà continuar en el temps?

Ens cal un nou humanisme il·lustrat en benefici de tots. Ens cal una societat on tots i cada ú de nosaltres tinguí el seu lloc, les seves oportunitats, la opció real de guanyar-se la vida. I això permetrà que tots puguem participar de l’economia real. O creu vostè que amb uns quants, pocs, cada dia menys “super rics” l’economia real aguantarà?

Com en el cas de la crisàlide que necessita trencar la vella pell, obrir-se, per a poder manifestar la meravellosa papallona que du a dins, a la nostra societat li cal obrir-se, fer fora les pors i les angoixes, deixar la paràlisi i passar a l’acció.

Aquest acció és, serà, el resultat de la reflexió personal fent fora per sempre les velles premisses falses de les que parlava abans. Sense egoismes absurds, entenen que més que mai el planeta ha esdevingut petit i que ens cal, tots junts, treballar solidàriament per esvair les velles ombres, la foscor.

Recordi: en lo més profund de la nit, quan la tenebra sembla més forta, ja queda poc per a que despunti l’alba!